És aquella odontologia que ens permet curar les càries en totes les seves fases, des de la menor a la major destrucció de teixit dental. Es el que popularment coneixem com els “empastes”. A dia d’avui aquesta definició és una mica pobra per englobar tot l’arsenal de possibilitat de restauració de que disposem en aquests moments. Les antigues restauracions d’amalgama de plata són encara perfectament vàlides, però han perdut popularitat a favor d’altres materials de més fàcil ús i amb millors resultats estètics.

Els objectius són:

• Permetre que el pacient mantingui una correcta masticació i estètica conservant la major quantitat de teixit dental sa, el que augmentarà la supervivència de la dent a llarg plaç.
• Practicar tractament mínimament invasius pels teixits dentals.

Cap pròtesi (ni tampoc els implants dentals), poden millorar la funcionalitat de les dents naturals. Per això, sempre hem d’intentar conservar les dents abans de decidir-nos per un tractament que el substitueixi. Quan la càries és tan profunda que arriba a la polpa (nervi), és quan hem de realitzar l’endodòncia.

Aquest tractament es coneix col.loquialment com “matar el nervi”. Consisteix en l’extirpació del paquet vàsculo-nerviós, que es troba a l’interior de la dent i és el causant del dolor dentari, i posteriorment obturar aquest buit.

Mitjançant unes llimes manuals i mecàniques, es neteja l’interior de la dent deixant-la lliure d’infecció. Cada dent té en el seu interior una red de vasos que es distribueixen dins de la dent formant una xarxa de conductes. L’endodòncia pretén netejar cada conducte i deixar la dent apta per la seva posterior reconstrucció.

La gran majoria de les endodòncies es porten a terme per càries extenses, que arriben al nervi i es produeix un fort dolor. En altres ocasions es realitzen en dents amb afectació pulpar crònica, és a dir, dents en que el nervi ja s’ha perdut per una infecció (necrosi), però que no hi ha dolor. En aquests casos, a vegades es produeix una fístula, és a dir, un petit bultet que sorgeix de tant en tant per sobre de la corona de la dent afectada.

Els objectius de l’endodòncia són:

• Netejar el sistema de conductes radiculars: bactèries, teixit necròtic, ... amb la finalitat de deixar el conducte el més asèptic possible. Mai s’aconseguirà que sigui totalment estèril, tan sols es tracta el conducte principal de cada arrel i no els nombrosos conductes accessoris inaccessibles a la instrumentació biomecànica, però accessibles a les substàncies irrigadores del conducte radicular en forma medicamemtosa.
• Obturar el conducte radicular tridimensional amb forma i tamany adequats. Es crea un tope oclusal per tal que es quedi just a la longitud de treball, això és que el farcit estigui ajustat a la longitud de l’arrel i, per últim, caldrà respectar la morfologia original del conducte.
• Aconseguir el sellat del terç apical i de la resta de conducte
• Aconseguir un tancament biològic a nivell histològic a llarg plaç: els cementoblasts produiran ciment que tanca l’apex (el final de l’arrel), aconseguint l’èxit histològic de la terapèutica del conducte radicular.